AIGUA DE ROSES
Abú Alí Al - Husain Ibn Sina
El Persa Abú Alí Al - Husain Ibn Sina (980-1037), més conegut pel seu nom llatinitzat
Avicenna,va ser un gran pensador i el primer mèdic filòsof del seu temps. Es va instruir en totes les ciències al seu abast, i així es va convertir també en astrònom, científic, geòleg, psicòleg, paleontòleg, matemàtic, físic, poeta, lògic, químic, i professor. Va ser un dels exponents més famosos del universalisme musulmà. Podem gaudir d’un bon retrat del seu entorn a traves de la novel•la “El Metge” de Noah Gordon. Ibn Sina, va escriure 105 obres entre elles, algunes enciclopèdies, i el Canon de Medicina (al-Qanun fi-l-Tibb), obre indispensable a les universitats europees fins al segle XVII. En aquest camp, entre d’altres èxits, va identificar la tuberculosi, la meningitis, va descriure exactament la diabetis, el funcionament del cor i va donar molta importància a l’ètica dins la professió de metge (esforç recollit a la nostre era en el Premi Avicena a la ètica en la tasca científica de la UNESCO).Destil•lació
Ell va descriure per primer cop el procés químic de la destil•lació, i va inventar el serpentí que condensa els vapors aromàtics, aquesta tècnica es va fer servir per produir alcohol i olis essencials, marcant així, el principi de la perfumeria moderna.
L’Aigua de Rosa és d’hidrosol o líquid de sobres que roman en destil•lar els pètals de roses per obtenir l’oli essencial. El seu ús ve de molt lluny, els romans omplien les seves piscines i fonts d’aquesta aigua, però no va ser fins les primeries del s. XI que Ibn Sina va produir-la amb la destil•lació a vapor, optimitzant la qualitat.
Ell va descriure per primer cop el procés químic de la destil•lació, i va inventar el serpentí que condensa els vapors aromàtics, aquesta tècnica es va fer servir per produir alcohol i olis essencials, marcant així, el principi de la perfumeria moderna.
L’Aigua de Rosa és d’hidrosol o líquid de sobres que roman en destil•lar els pètals de roses per obtenir l’oli essencial. El seu ús ve de molt lluny, els romans omplien les seves piscines i fonts d’aquesta aigua, però no va ser fins les primeries del s. XI que Ibn Sina va produir-la amb la destil•lació a vapor, optimitzant la qualitat.
Hàbits i costums
Durant segles la rosa damascena ha estat considerada un símbol de bellesa, d’amor i de benestar. Tradicionalment s’utilitzava amb un flascó de coll estret en forma de gota, dit gulabdan per netejar peus i mans als que arribaven a casa d’un llarg viatge, com a senyal d’hospitalitat, quotidianament per combatre les irritacions dels ulls, el cansament de la pell i dels cabells, entre d’altres aplicacions al cos.
Però el més curiós per a nosaltres, els occidentals, es l’hàbit estès profusament per Orient i Àsia, de fer servir tant l’aigua de roses com els propis pètals a l’hora de cuinar. Ruixaven amb l’aigua de roses, diverses carns i arrossos o afegien pètals triturats a iogurts, salses, postres i begudes, com un condiment. El massapà d’origen persa n’és un exemple.
A casa nostre no tenim l’hàbit de cuinar amb olis essencials ni amb aigua de roses i per tant no disposem de molta informació al respecte, així doncs, tenim que tenir molta cura d’assegurar-nos que el proveïdor hagi certificat per a la utilització alimentaria amb els estàndards necessaris els olis o aigües que ens oferta, en el cas que vulguem provar alguna recepta que caigui a les nostres mans i en vulguem gaudir plenament. (Nota: Entre totes les receptes que he trobat a Internet les que mes m’han captivat són les “Delícies turques” i les “galetes de roses “ d’aquesta adreça http://cooking.visionsboard.com/tag/rose/)
Durant segles la rosa damascena ha estat considerada un símbol de bellesa, d’amor i de benestar. Tradicionalment s’utilitzava amb un flascó de coll estret en forma de gota, dit gulabdan per netejar peus i mans als que arribaven a casa d’un llarg viatge, com a senyal d’hospitalitat, quotidianament per combatre les irritacions dels ulls, el cansament de la pell i dels cabells, entre d’altres aplicacions al cos.
Però el més curiós per a nosaltres, els occidentals, es l’hàbit estès profusament per Orient i Àsia, de fer servir tant l’aigua de roses com els propis pètals a l’hora de cuinar. Ruixaven amb l’aigua de roses, diverses carns i arrossos o afegien pètals triturats a iogurts, salses, postres i begudes, com un condiment. El massapà d’origen persa n’és un exemple.
A casa nostre no tenim l’hàbit de cuinar amb olis essencials ni amb aigua de roses i per tant no disposem de molta informació al respecte, així doncs, tenim que tenir molta cura d’assegurar-nos que el proveïdor hagi certificat per a la utilització alimentaria amb els estàndards necessaris els olis o aigües que ens oferta, en el cas que vulguem provar alguna recepta que caigui a les nostres mans i en vulguem gaudir plenament. (Nota: Entre totes les receptes que he trobat a Internet les que mes m’han captivat són les “Delícies turques” i les “galetes de roses “ d’aquesta adreça http://cooking.visionsboard.com/tag/rose/)
Curiositats
En el Gran Premi F1 de Bahrein i d’Abu Dhabi el champagne està substituït per Aigua de Roses
En el Gran Premi F1 de Bahrein i d’Abu Dhabi el champagne està substituït per Aigua de Roses
Paraules
“Què hi ha en un nom ? El que anomenem una rosa ,
amb qualsevol altre nom oloraria igual de dolç”
amb qualsevol altre nom oloraria igual de dolç”
William Shakespeare, Romeo and Juliet, Acte 2 escena 2